El cel plora en silenci i la terra es queixa de dolor, i
nosaltres aquí a tants quilòmetres del que va ser el nostre somni i com si fos
ahir quan trepitjàvem els carrers d'aquest gran i preciós racó del món, el
Nepal. Impotents i sentit la pèrdua.
Suposo que totes les persones estem fetes d'hores, minuts i
segons, i que només alguns són capaços de convertir-los en vida, experiències, moments
que et deixen sense al•lé o en infinits somriures. Aquestes experiències potser marxaran o es
quedaran impregnant els dies de colors, olors i melodies especials que
marcaran els grans moments de la vida.
Suposo que totes les persones estem fetes una mica de cada
lloc que trepitgem, de cada mirada que creuem, de cada persona que coneixem, i
de cada consell que rebem. També crec que només algunes persones són capaces de convertir tot això
en la seva pròpia identitat i són conscients que són qui són per tot el que es
troben en el camí.
Suposo que mai ets la mateixa persona quan vas que quan
tornes, i que a cada lloc on vas deixes una petita porció de tu mateix i et refàs
amb tot allò que cada pas et regala.
Per això, avui nosaltres sentim aquest dolor. Ja fa tres
anys de la nostra estada al Nepal però mai n'hem perdut el contacte. D'una
manera o altre aquest viatge ha estat present dia rera dia, d'una
manera o altre aquest viatge ha estat el
de les nostres vides.
Aquest país ens va obrir les portes a la seva cultura, a les
seves cases, a la seva vida i ens va ensenyar què és estimar, creure, tenir fe
i viure. Aquest magnífic racó ens va fer plorar, riure, creure que alguna cosa
millor és possible, ens va fer sentir útils i completament inútils, ens va fer
qüestionar-nos, somniar, veure des de noves perspectives... Ens va fer una mica
més qui som avui, juntes i fortes davant el que vingui, i ens va regalar un
dels millors records que jo guardo.
Per això, avui nosaltres sentim aquest dolor. Perquè com més
temps passa més es magnifica l'aventura, més conscient ets dels aprenentatges i
més ganes tens de tornar a trepitjar de nou aquella terra abrupta que creiem
ferma. Una terra que ens va regalar la presència de grans mestres, a qui deiem
els nostres petits prínceps i princeses, ens va dedicar les mirades més
sinceres i els somriures més magnífics. Les persones i els infants que allà ens
vam trobar ens van robar una mica el cor amb la seva energia pura i brillant, i
nosaltres només vam poder-los-hi regalar el poc que teníem, abraçades, mirades,
cançons, companyia i somriures però que ells van rebre com el millor regal.
El que nosaltres sabem és que varen ser ells qui ens van
donar el regal més gran i que encara avui podem recordar amb un somriure, com
el nostre peculiar tresor que ens fa grans i ens manté de peus a terra.
Per això, avui nosaltres sentim aquest dolor. Hem deixat
part del nostre cor allà i ara el sentim perdut.
Així que tot el que podem fer és enviar les nostres oracions
al vent, tota la força, ànims i energia possibles i dir que des d'aquest racó
del món plorem la pèrdua, us pensem i us tenim presents...
Pray for Nepal.
