El cel plora en silenci i la terra es queixa de dolor, i nosaltres aquí a tants quilòmetres del que va ser el nostre somni i com si fos ahir quan trepitjàvem els carrers d'aquest gran i preciós racó del món, el Nepal. Impotents i sentit la pèrdua.

Suposo que totes les persones estem fetes d'hores, minuts i segons, i que només alguns són capaços de convertir-los en vida, experiències, moments que et deixen sense al•lé o en infinits somriures. Aquestes experiències potser marxaran o es quedaran impregnant els dies de colors, olors i melodies especials que marcaran els grans moments de la vida.

Suposo que totes les persones estem fetes una mica de cada lloc que trepitgem, de cada mirada que creuem, de cada persona que coneixem, i de cada consell que rebem. També crec que només algunes persones són capaces de convertir tot això en la seva pròpia identitat i són conscients que són qui són per tot el que es troben en el camí.

Suposo que mai ets la mateixa persona quan vas que quan tornes, i que a cada lloc on vas deixes una petita porció de tu mateix i et refàs amb tot allò que cada pas et regala.

Per això, avui nosaltres sentim aquest dolor. Ja fa tres anys de la nostra estada al Nepal però mai n'hem perdut el contacte. D'una manera o altre aquest viatge ha estat present dia rera dia, d'una manera o altre aquest viatge  ha estat el de les nostres vides.

Aquest país ens va obrir les portes a la seva cultura, a les seves cases, a la seva vida i ens va ensenyar què és estimar, creure, tenir fe i viure. Aquest magnífic racó ens va fer plorar, riure, creure que alguna cosa millor és possible, ens va fer sentir útils i completament inútils, ens va fer qüestionar-nos, somniar, veure des de noves perspectives... Ens va fer una mica més qui som avui, juntes i fortes davant el que vingui, i ens va regalar un dels millors records que jo guardo.

Per això, avui nosaltres sentim aquest dolor. Perquè com més temps passa més es magnifica l'aventura, més conscient ets dels aprenentatges i més ganes tens de tornar a trepitjar de nou aquella terra abrupta que creiem ferma. Una terra que ens va regalar la presència de grans mestres, a qui deiem els nostres petits prínceps i princeses, ens va dedicar les mirades més sinceres i els somriures més magnífics. Les persones i els infants que allà ens vam trobar ens van robar una mica el cor amb la seva energia pura i brillant, i nosaltres només vam poder-los-hi regalar el poc que teníem, abraçades, mirades, cançons, companyia i somriures però que ells van rebre com el millor regal.

El que nosaltres sabem és que varen ser ells qui ens van donar el regal més gran i que encara avui podem recordar amb un somriure, com el nostre peculiar tresor que ens fa grans i ens manté de peus a terra.

Per això, avui nosaltres sentim aquest dolor. Hem deixat part del nostre cor allà i ara el sentim perdut.

Així que tot el que podem fer és enviar les nostres oracions al vent, tota la força, ànims i energia possibles i dir que des d'aquest racó del món plorem la pèrdua, us pensem i us tenim presents...

Pray for Nepal.

Últims dies a Kathmandú i de voluntariat

Quan s'està bé a un lloc, sempre, és difícil dir adeu. Quan s'aprecia, s'admira i es valora es converteix en un fet dur, una cosa que agraeixes que passi ràpid.
La nostra estada a Kathmandú a passat de manera fugaç, no hem tingut temps d'adonar-nos-en

El cap de setmana a Chitwan!

Sis hores de bus, apretats, amb calor i des de ben aviat del matí per recòrrer 170km, la distància que separa Kathmandú de Chitwan.
El canvi entre un lloc i l'altre és brutal, del kaos de la ciutat vam passar a la tranquilitat de la naturalesa, de la pressa i el soroll, a la pausa i la calma. No només això era diferent, el clima també era protagonista del canvi. Una calor brutal cobria la selva amb un mantell de xafogor que ens feia estar tot el dia ben xops de suor, sense descans.

Ens vam instalar a un petit hotel, ben acollidor del mig de la selva, i on vam tenir la gratificant sorpresa d'un menú sense arrós! Quin gust pels nostres cossos deixar-lo abandonat un parell de dies, i a més amb un menjar bo com el que ens van donar!

Ens vam endinsar a la selva, primer recorrent el riu Narayani amb un caiac on vam tenir la sort de veure un cocodril; i després caminant pel mig de la selva. La sensació era estranya, canvia la perspectiva, els teus ja no són els amos del territori que trepitges sino que et converteixes en un intrús perquè a la selva ni tant sols ets un convidat. Aquí guanya el més fort i per molt que ens ho haguem cregut nosaltres no ho som. Qualsevol soroll, qualsevol moviment pot significar un canvi i sí, ens fa molt respecte i fins i tot certa por. Al llarg de l'estona la sensació canvia, no deixem d'observar però passem d'estar en alerta constant a relaxar-nos i disfrutar del camí. No tenim gaire sort ja que només veiem cèrvols, monos, ocells, i un rinoceront.
Seguim l'aventura amb un bany amb elefants, molt divertit i una experiència única! I com ja ens hem fet mig amigues d'aquests animals fem un safari sobre un d'ells, un altre cop a la selva però amb més seguretat. Tampoc tenim gaire sort.
Tot i no veure gaires animals, fent el camí de tornada, marxem contentes i satisfetes perquè aquests paissatges que hem pogut disfrutar són un vertader plaer pels ulls! Ha estat un cap de setmana GENIAL! :)

Pashupathinath

L'impacte d'una mort sempre és evident, la gran diferència entre cultures a la vegada deixa lloc a les igualtats i a les semblances;  la pèrdua d'un ésser estimat ens fa mal, ens dol i a ningú deixa indiferent, sigui d'on sigui, cregui el que cregui, pensi el que pensi...
Ho hem pogut veure avui, a Pashupathinat, el recinte on es duen a terme les cerimònies dels seus difunts. Ens sorprenem... tan diferents i tan iguals a la vegada! La seva tradició és completament diferent a la nostra, nosaltres hem tingut l'oportunitat de veure una de les seves cerimònies i no té res de semblant a la nostra, és lenta, hi participen tots els familiars i és una despedida emotiva i dura.
Ben a la vora del riu Baghmati, aquell riu que estimen i a la vegada embruten, els familiars es reuneixen i amb colors vius, flors, teles i foc es despedeixen dels seus estimats, fins que un cop incinerats van a parar al riu.
És un lloc de gran bellesa però com tot en aquesta ciutat costa mantenir-se net.

Tot plegat és sorprenen per la immensitat de coses que ens diferencien, per la gran quantitat de tradicions diverses, per la distància que trobem amb el que nosaltres entenem per normal, però cada cop veiem més clar que al final la nostra essència i la seva és la mateixa, tots sentim de maneres diferents però de la mateixa manera, la distància que ens separa és del tot ficticia i creada per nosaltres mateixos.

Seguirem aprenen...

 

El mèrit de somriure

La realitat xoca, sorprén, fins a cert punt espanta... La realitat dels infants amb que treballem és dura, cruel però ells en formen part i la senten seva, ens en fan partícips i no tenen por de compartir-la amb nosaltres.

Són infants que no els falta menjar, però que viuen sota unes condicions molt xocants. Tot i això, es mostren madurs davant la realitat que tenen i saben com afrontar-la. Són nens que saben espavilar-se en cada moment i sortir endavant malgrat els obstacles que poden tenir dia rere dia. 

Cada dia ens sentim més motivades a realitzar la nostra cooperació amb aquests infants. Ens sentim estimades amb ells i entenem que els ajudem a fer les coses una mica més fàcils i els donem aquell carinyo i estima que no reben d'una figura paterna. Amb amor i complicitat intentem donar tot el que surt de nosaltres per a contribuir una mica en la seva felicitat. 

Ens sentim afortunades de poder viure aquesta experiència i poder obrir els ulls d'aquest nou món. Donar tot el que tenim i sentir-nos recompensades amb el seu somriure; aquest és sens dubte és el millor regal que podem rebre d'aquestes petites grans persones. 

I al final, no es tracta de tota la riquesa material que un pugui tenir, sinó de la riquesa emocional que un pugui rebre dels seus. Això és el verdaderament important a la vida. Nosaltres ja hem après la lliçó...

Fins aviat!!!

Kathmandú: primeres impressions

Ja son tres els dies que portem recorrent la capital d'aquest gran país i ja ens veiem en cor de dir que malgrat el tràfic, la brutícia i el soroll... SÍ, ens agrada molt! 

És una ciutat gran, amb edificis baixos i plena de vida i racons molt entranyables. La gent és molt agradable i amable amb els turistes. 

Destaquem la Durbar Square, la plaça hinduista més important de Kathmandú, on es troben diversos temples dedicats als deus i deeses d'aquesta religió. Avui hem tingut la oportunitat de veure a la Kumari, la petita deesa viva que és escollida després de dures proves. Ha sigut tota una experiència!!! 

També hem visitat el Monkey Temple, la "stupa" budista més important de la capital anomenada així per la gran quantitat de micos que s'hi poden trobar. És un lloc que està alçat i des d'alla hi ha unes grans vistes de la ciutat. 

I finalment hem vistat Thamel, el barri turístic i més occidentalitzat de Kathmandú. Hi ha moltes botigues on regatejar diversos productes. El primer cop que hi hem anat no hem comprat res, però no serà així la pròxima vegada... 

I de mica en mica anem descobrint aquesta gran ciutat... 

Fins aviat! 

Benvinguda al Nepal

Després d'un llaaaaarg viatge ja hi som, moltes hores d'avió on el primer vol ha passat volant però el segon... que llarg que ha semblat! Hem dormit poquet, ens costava entre el moviment de la gent, l'horari del menjar i tot plegat (menys la Lore que ho ha aconseguit amb mooolt bona nota!!) i a l'arribar a l'aeroport de Kathmandú....
ENS HAN PERDUT LES MALETES (menys a la Lore que està de sort), però a la tarda en principi les podem anar a buscar. Arribàvem amb retard però, només a sortir, després de fer els paperots per recuperar les bosses, ens esperaven amb un paperet amb el nostre nom i ens han portat cap a un hotel de Pathan, on som ara. Hem conegut a l'Abi, organitzador de l'ONG, i ens ha explicat cosetes d'aquí que abans ja hem pogut veure: el trànsit, QUINA BOGERIA!, les hores típiques dels àpats, quatre consells... i ens ha donat molta tranquilitat!

Avui ens quedem aquí i demà ens porten cap al lloc on viurem durant tres setmanes, un orfanat de Kathmandú amb l'Abi i la Uma i allà és on farem vida, tenim ganes de conèixer els nens jaaa!

La primera impressió que ens emportem és completament positiva, sembla un altre món, apartat de la nostra realitat, però completament acollidor i amb bones sensacions. El contrast és xocant, la pobresa evident però els colors dels carrers donen molta vida i és un lloc atractiu...
Ara ens toca descobrir-lo... i aquí estem per això,

BENVINGUDES A NEPAL!